EN SOLFA

Bloc funcionant amb el WordPress
  • rss
  • Inici
  • ALGUNS POEMES
    • ALCOVER, Joan (1854-1926)
    • ARDERIU, Clementina (1893-1976)
    • BOFILL I MATES, Jaume / Guerau de Liost (1878-1933)
    • DE SAGARRA, Joan (1894-1961)
    • ESPRIU, Salvador (1913-1985)
    • FOIX, Josep Vicenç (1893-1987)
    • FORMOSA, Feliu (1934)
    • MARAGALL, Joan (1860-1911)
    • MARCH, Ausiàs (1397-1459)
    • SALVAT-PAPASSEIT, Joan (1894-1924)
    • VERDAGUER, Jacint (1845-1902)
  • AUDICIONS
  • MÚSICS
    • BACH, Johann Sebastian
    • BEETHOVEN, Ludwig van
    • BRAHMS, Johannes
    • MOZART, W. Amadeus
    • SCHUBERT, Franz
  • PERÍODES
    • RENAIXEMENT
    • BARROC
    • CLASSICISME
  • ALTRES IMATGES
  • COSETES

ALGUNS POEMES

 

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA

 

Ho sap tothom, i és profecia.

La meva mare ho va dir un dia

Quan m’acotxava amb blats lleugers;

Enllà del somni ho repetia

L’aigua dels astres mitjancers

I els vidres balbs d’una establia

Tota d’arrels, al fosc d’un prat:

A cal fuster hi ha novetat.

 

Els nois que ronden per les cales

Hi cullen plomes per les ales

I algues de sol, i amb veu d’albat,

Criden per l’ull de les escales

Que a cal fuster hi ha novetat.

Els qui ballaven per les sales

Surten i guaiten, des del moll,

Un estel nou que passa el coll.

 

El coraller ho sap pel pirata

Que amaga els tints en bucs d’escata

Quan crema l’arbre dels escrits;

Al capità d’una fragata

Li ho diu la rosa de les nits.

L’or i l’escuma d’una mata

Clamen, somnàbuls, pel serrat:

A cal fuster hi ha novetat.

 

El plor dels rics salpa pels aires,

I les rialles dels captaires

Solquen els glaços del teulat.

Un pastor ho conta als vinyataires:

A cal fuster hi ha novetat.

El roc dels cims escampa flaires,

I al Port mateix, amb roig roent,

Pinten, pallards, l’Ajuntament.

 

El jutge crema paperassa

Dels anys revolts, a un cap de plaça,

I el mestre d’aixa riu tot sol.

El fum dels recs ja no escridassa

I els pescadors faran un bol,

Tot és silenci al ras de raça

Quan els ho diu l’autoritat:

A cal fuster hi ha novetat.

 

Els de la Vall i els de Colera

Salten contents, a llur manera,

I els de la Selva s’han mudat;

Amb flors de fenc calquen a l’era:

A cal fuster hi ha novetat.

De Pau i Palau-saverdera

Porten les mels de llur cinglera

I omplen els dolls de vi moscat.

 

Els de Banyuls i els de Portvendres

Entren amb llanes de mars tendres

I un raig de mots de bon copsar

Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.

Els traginers de Perpinyà,

Amb sang barrada en drap de cendres,

Clamen dels dalts del pic nevat:

A cal fuster hi ha novetat.

 

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

 

La gent s’agleva en la nit dura,

Tots anuncien la ventura,

Les Illes porten el saïm,

I els de l’Urgell, farina pura:

Qui res no té, clarors dels cim.

La fe que bull no té captura

I no es fa el Pa sense el Llevat:

A cal fuster hi ha novetat.

 

J.V. Foix, Onze Nadals i un cap d’any

 

 

CANÇÓ DE LA ROBA ESTESA

 

La roba estesa

de la gent pobra,

als patis foscos

i als descampats,

coneix l’angoixa

dels dies grisos,

sap l’enyorança

del temps gastat.

Roba cosida

en nits de vetlla,

roba comprada

als encants vells,

roba tenyida

de color negre,

roba arreglada

d’algun parent.

Roba donada

per la gent rica,

roba pispada

d’algun terrat,

roba perduda

i retrobada,

roba heretada

dels avantnats.

Roba enterrada

i ressuscitada,

roba menjada

pels detergents,

roba sargida

i apedaçada

roba bufada

per tots els vents.

Roba bandera

de causa inútil,

roba cansada

de treballar,

roba que plora

sobre els qui passen,

roba que crida

pels seus forats.

Als patis foscos

dels barris pobres

la roba estesa

va degotant,

coneix l’angoixa

dels dies grisos,

sap l’enyorança

del temps gastat.

 

Feliu Formosa (1934)

AQUEST NADAL PROP DEL MAR

 

Veig encara el bou i la mula

i el meu fang que els mancaments endinsen

pel camí de la mort.

Però les mans oloroses de molsa,

les benignes mans de la meva

mare, són quietes per sempre,

allí, sota la nit dels xiprers.

Encalmada en aquest difícil somni,

tota la mar m’acompanya i escolta:

plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?

 

Salvador Espriu (1913-1985)

 

BALADA DE LUARD, EL MARINER

 

Luard és una pell socarrimada,

i és una llengua que no tasta gras;

clatell pelut i la gorra enfonsada

fins al nas;

samarreta de plom, cul de cabàs.

Quatre dents que s’escapen, vironeres,

d’un trosset de bigoti atapeït,

ulls amb un pam d’ulleres,

i unes ungles més negres que la nit.

Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,

peus seguidors de totes les tasqueres,

cridaire, mentider i home de bé,

Luard, el mariner!

 

Més sec que el boll, més pobre que una rata,

entre els xiulets i les cançons s’esmuny;

si peta la batussa i la bravata,

no correrà molt lluny;

li fan por el ganivet i el cop de puny;

més avesat a somniar i a riure,

no està per fressa el mariner Luard,

i si li deixen una bóta lliure,

per ell no es fa mai tard.

Si el cor de les misèries se li estripa,

amb un traquet ja ha posat oli al llum;

grata amb les ungles un rebrec de pipa,

que és sutja i quexalades i ferum,

i va xuclant el fum!

 

Tot aclofat en el seient de boga,

palpa les cartes amb els cinc sentits:

el rei, i l’as, i el cavall i la groga

li fugen dels dits;

i dringa el coure en els taulells podrits.

Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;

ja en tens per una veta del calçat

o un pedaç de camisa!

Luard, ara has perdut i ara has guanyat!

I si les peces són de migra o d’upa,

Luard, sempre fa un sol entrellucar;

i després que estossega i que xarrupa,

diu cargolant les cartes amb la mà:

Sí, mira! Va com va!…

 

Luard, vinga a buidar un sac de mentides,

de colors blaumarins i virolats,

de cares amb cent ulls i pells humides,

i fets desllorigats;

i se l’escolten tots bocabadats.

Conta un calvari d’escorpins i penes

fonedisses del greix,

i perla del pit de les sirenes

i aquells misteris platejats del peix.

De tot l’encís ell va tastant les vores;

per dir-ne moltes no té el bec covard,

i l’aiguardent va amorosint les hores,

i no hi ha orellafart,

per parar oïda al mariner Luard.

 

Quan s’ha desfet el feix de nuvolades,

i encar tremola esfereït al cel,

un tall de lluna amb dotze queixalades,

mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,

Luard, desfent el tel

de la taverna, que el sentit li esborra,

camina cap al mar un si és badoc,

s’estira com un gos damunt la sorra

i canta una tonada a poc a poc…

Diu coses dolces de Mariagneta,

coses coents d’un rei i un bordegàs,

i una cançó de xiscles d’oreneta,

de rems d’argent i veles de domàs,

amb una veu de nas.

 

I avui tot ple d’unes mentides vives,

per sempre s’ha adormit a dins del port;

els llavis i les dents i les genives

d’una dona de mar blanca de cor,

li han endolcit les hores de la mort!

Els pescadors l’han dut sota una vela,

amb un aire sorrut i compungit;

li han clos aquelles nines de mostela

i li han creuat les mans damunt del pit…

Demà tota la joia serà muda,

hi haurà una mica de llebeig covard,

i un gustet amargant a la beguda,

i un plor de campaneta cap al tard,

pel mariner Luard.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela

 


L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu: l’ésser fuster:

—serra que serraràs

i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestre ja han tret.

Gronxada d’encenalls et munten una taula;

si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.

I caminen de pla

damunt les serradures de color de mantega.

 

I els manyans…, oh, els manyans!

de picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s’embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

 

I al dic? oh, els calafats!

tot el Port se n’enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

—un peix cua daurada, blaus d’escata per tot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden:

veiéssiu les gavines

com els duen claror.

 

I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa: el pintor de parets:

si no canten abans no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu el sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

de colors a pleret.

 

I encara més

si us deia l’ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

—si ho volen

sense escales,

pugen al capdamunt;

 

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

—els finestrals que esguarden tota la serralada.

I els capitells,

i els sòcols,

i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

 

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

 

El nom

Clementina em dic,Clementina em deia. 

 

Altre temps jo fui

un xic temorega;

el nom m’era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me’l retreien:

“Quin nom més bonic!

-deia alguna d’elles-,

però no t’escau;

és nom de princesa.”

“Ai quin nom estrany!”

moltes altres feien;

i jo al fons de tot

sentia l’enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.

 

Però un any s’enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu

-jo mateixa el deia-

ara m’és honor

i m’és meravella.

Cap nom no és tan bell

damunt de la terra

com el que l’amat

em canta a l’orella,

i entra en els recers

de l’ànima meva

i em puja al cervell

i em clou les parpelles.

 

Del cel de l’amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Clementina Arderiu (1893-1976)

FANTASIA

Aflotonades

en els estanys,

juguen les fades

a fer paranys.

 

Glateix més d’una

d’algun pastor

la galta bruna

d’aquella olor

 

de la muntanya.

Vetllen subtils

com una aranya

darrera els fils.

 

L’una, a defora,

fingint recel,

en la revora

del líquid tel

 

mostra la ufana

d’un pit nacrat.

L’altra s’aplana

mig de costat.

 

Una altra acluca

pèrfida els ulls

i de la nuca

s’estufa els rulls.

 

L’una, la galta

parant només,

fa la malalta

de l’aigua al bres.

 

L’orella atenta,

nenúfar blanc,

una altra ostenta.

Netes de fang,

 

bombolles pugen

d’un bes ocult

i en l’aire fugen

cercant l’estult

 

que els cercles mira

de l’aigua, fins

que atret s’hi tira

i es perd endins.

 

Així, les fades

en els estanys

juguen plegades

a fer paranys,

 

mostrant la nua

beutat del cos.

Ai de qui grua

copsar-ne un tros!

 

Ràpid s’agença

i, amb bleix d’afany,

sense defensa

cau al parany.

 

Malignes fades

per tots indrets

surten onades

de focs-follets.

 

D’un cop de vara

transfigurat,

el foll que hi para

resta encantat.

 

I el porten totes

fins al coval

d’on plouen gotes

d’un ritme igual,

 

que fredes salten

per sobre d’ell.

Saltant, l’esmalten

com un joiell.

 

I regalimen

per l’ampla faç

i dures llimen

el front i el nas.

 

S’acaramullen

a glops, a fils,

i el cos despullen

dels vells perfils.

 

I amb infinita

calma és tornat

estalactita.

D’humà posat

 

no queda rastre.

Tot és perdut:

en la pilastra

s’oculta mut.

 

Només hi alena

quan tot morí,

amb planys de pena,

son cor mesquí.

 

 

Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost

 

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall (1860-1911)

 

L’EMIGRANT

 

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya

d’enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau,

jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me’n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra

que hi vull morir!

Jacint Verdaguer (1845-1902)

(Aquí us en deixo una altra versió, en aquest cas de Montserrat Caballé.)

 

 

 

Comentaris RSS
Comentaris RSS
Retroenllaç
Retroenllaç

Una resposta a “ALGUNS POEMES”

  1. Miguel Belmonte ha dit:
    16 setembre 2011 a les 13:31

    Primer en comentar! 😀

Fer un comentari

Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.

 

Entra

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org
contador de visitas
contador de visitas

Arxius

  • març 2014
  • abril 2013
  • setembre 2011
  • juny 2011
  • maig 2011
rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox